Tot té un final...

Desde ahir horabaixa ses persones que practicam atletisme esteim regirats, la noticia de la Operación Galgo ens ha deixat consternats, i a la vegada ha obert o reobert varis debats.

Un d´aquests debats l´ha plantetjat en Román, que els que el coneixem podríem definirlo com un tot terreny! Podem tremolar quan organitzi el raid perquè no tendrem res a fer jeje.

Plantetja la opció de si podría existir el doping entre els atletes popular, supòs que sa majoría de persones (entre d´altre jo) quan ho han vist han pensat que no, que no es posible que persones que no són profesionals es dopin.

Els profesionals es juguen beques, patrocinis... Depenent dels resultats de cada temporada, a més estan sotmesos, a la presió dels seus entrenadors, mánagers, familiars i sobretot a la seva propia fama popular. Encara que, si es dopen, i els troben, a part de de ser sancionats o castigats penalment, perden la credibilitat i respecte per part del públic.

Un atleta no és una máquina i per això passa baixades i pujades del seu estat de forma i a més els anys passen, això pot induir a recurrir a substancies ilegals per a millorar el rendiment o simplement ser el que era. Però realment val la pena? Què li passa per el cap? No veu que els pros no superen els contres? És a dir realment creuen que no els agafaran? Jo crec que no, que es pensen que no els agafaran que es una mala època i després podran recuperarse. Però es una gran equivocació... Una terrible equivocació... Val la pena arriscar-se a que et agafin? Perquè que ho faran quasi segur. No es millor retirarse, asumir que que ja no poden seguir guanyant o estant a l´alt rendiment? Que simplement ha arribat la seva hora, el seu cos no pot seguir amb el ritme i ara s´han de conformar a ser tècnics, entrenadors o simplement finishers de les competicions. Aquesta es la idea inteligent i aconsellable, no val la pena jugarse el prestigi, el treball i la suor de tants d´anys de sufriment per seguir un anys anys més amb l´èlit nacional o internacional.

Psicológicament ha de ser un cop molt dur, no dur, duríssim, veure que ja no pots, que no ets el que eres, pero amic meu... els anys passen i s´ha de afrontar que ha arribat l´hora de deixar lloc a altres joves.

Entenc o comprenc que no es el mateix, que un atleta d´èlit caigui, encara que s´equivoca, a doparse, però un que no s´hi juga res? Que la seva feina no és l´atletisme o un esport? Que per ell és una activitat de oci o una manera de inhibir-se? Un atleta popular que es dopa simplement no trob calificatiu per definir la barbaritat que fa, es pot apelar a que vol millorar una marca, que vol demostrar que pot ser més rápid als seus companys, però no té ni punt de comparació! Que existeix el dopatge popular? Doncs sa veritat es que pot ser, no ho sé però com ha apuntat en Román, si hi ha gent que es droga per diversió, és més que probable que hi hagi gent que es dopi per demostrar a l´entorn deportiu que ho pot fer millor. Pero bé, fins on arribarem? Tot parteix de una base psicológica crec jo, el saber on està el nivell de cadascú és importantíssim, una persona estable i coherent no caurà mai amb el dopatge, a nivell popular estic parlant, perquè el fer trampes hauria de estar damunt de la conciencia de cadascú! Els vertaders corredors saben aceptar la derrota, la derrota a una competició o la hora de retirarse de l´activitat. Si hi halgú que et supera després de esforçarte molt (entrenar molt) només et queda donarli la mà, donarli la enhorabona perquè realment és millor que tu i no pots fer res més. Sempre hi haurà algú millor, alomillor no en un moment determinat, però quan passi el temps si... Es llei de vida no hi ha res etern.

Podríem parlar durant hores i hores, fulls i fulls sobre aquest tema... S´ha de tenir clar que per aconseguir un objectiu només val treball i esforç!

Força i ganes de entrenar amics!