dimecres, 24 de juliol de 2013

Zumaia: Un Campionat de Espanya salvat!

Després de passar uns dies pels Alps i com ja vaig comentar, hem vaig desplaçar a Zumaia, Pais Basc, per disputar una cursa que era Copa de Espanya de curses per muntanya i a l´hora Campionat de Espanya en categoría promesa.

És el darrer any que pertany a n´aquesta categoría i per tant l´objectiu principal a principi d´any era atacar el campionat, perquè el 2012 hem vaig quedar molt aprop de aconseguir la primera posició, a tan sols 10 segons del primer.

Però bé, com sempre passa no es pot fer gaire plans sinó que les situacions et van marcant el desenvolupament de una temporada i per sort o per desgràcia enguany no havia pogut arrencar gaire després de la temporada de esquí, va venir la lesió de genoll.

Un cop superada aquesta, he pogut entrenar just, i hem fet el possible per arribar en la millor forma, fent comptes, fa 2 mesos de la operació, sí, 8 setmanes. Les 2 primeres les vaig passar aturat completament, després vaig anar introduint treball aeròbic de bici i natació durant les setmanes 3 i 4, finalment i ja per casa, fa un mes que provava per primer cop a córrer per muntanya i sessions de exigents com poden ser el treball  de la potència aeròbica les he fet en terreny pla i en una ocació només, tot sa altre preparació ha contat en rodatges, alguns canvis de ritme i tirant molt de entrenament creuat, bicicleta i natació.


Sabíem que fisiologicament amb el temps que teniem era impossible assimilar tota la feina que s´havia de fer per un campionat de 31 km a un ritme alt i sense gaire desnivell (1400+), és a dir tot de córrer molt, així que ens vam centrar amb l´entrenador a no córrer més del compte per intentar arribar a tope sinó que aquesta cursa seria com a una primera pressa de contacte i on hauría de intentar fer una cursa intel·ligent per administrar el millor possible les meves forces.

Així mateix, encara que tinc 23 anys cumplits, ja porto uns anys a n´aquest món de les curses per muntanya i havia de tirar de "veterania jove" i cuidar molt el meu cos, escoltar-lo i intentar no demanar-li més del que podía.

Precisament els dies que he passat pels Alps hem van ajudar molt per retrobar la vertadera assència del que fem: DISFRUTAR, i és que aquest ha de ser el sentit del que fem, malauradament, o almenys jo, sóc molt conscient de que amb aquest esport, malgrat està en auge, no m´ hi guanyaré directament mai sa vida, però el que sí que es pot fer, que HEM de fer, és disfrutar, gaudir de la naturalesa i del nostre esforç. Sembla una cosa òbvia però molts més cops dels que ens pensam passa, que ens centram en les competicions i en entrenar dur només per guanyar o per la pressió de fer-ho bé, del "caché" que un té o dels resultats que la gent està acostumada a veure de tu i més enllà de tot això la essència no s´ha de perdre mai, però MAI, correm per muntanya perquè ens agrada.

Vaig tornar dels Alps havent disfrutat molt de aquelles muntanyes, on hem vaig cansar de pujar i pujar i baixar i baixar (casi més de les llargues baixades que de les pujades) jeje. Ja dedicaré una entrada a explicar tot el que vaig fer per ellà. I res, tornava de aquelles marevelloses muntanyes sense pensar gaire amb el que m´esperava, de fet un poc de peresa hem feia haver de sofrir el ritme endiablat dels millors corredors del territori.

Sense pensar-m´ho més, estàvem per Zumaia, moltes cares conegudes, alegría de veure companys que fa molt temps que no ens veiem i especialment el meu entrenador, qui córrer per la comunitat de Madrid. Dissabte brifing on ens explicaren un poc el circuit i res més, a descansar a l´hotel amb la selecció Catalana.


El diumenge hem vaig aixecar sense haver dormit gaire bé, els nèrvis havien fet de les seves però havia de tenir el cap fred, pensar que havia fet molt per arribar fins allà i que ara era el moment de possar tot de sa meva part, i una frase que hem va a venir al cap durant molts instants de la cursa: Ningú et regalarà res, aquí tothom vé a lluitar per estar el més adavant possible i per tant no serà gens fàcil així que venga, a patir!

No sabía molt bé com encarar la cursa, havia de intentar deixar els nervis fóra, guiar-me per les sensacions i no passar-me massa al principi perquè podía passar de rosca. Així es va donar el tret de sortida, i surto a un ritme bó, les cames no van malament però tampoc hem vull confiar, el primer km és per la població amb un poc de pujadeta i baixada i marc un ritme de 3:30, els de el davant deuen anar a 3:15 o així però a n´aquesta guerra no hi puc entrar així com estic actualment.

El també promesa Manuel Merillas, recent sub-campió de Espanya absolut s´escapa desde el principi, no està al meu abast ara mateix. Però després de ell, a part de la gent absoluta, jo vaig en segona posició promesa. Les cames van prou bé i he de controlar els impulsos i pensar que això serà molt llarg. Penso que porto un ritme alt però que les cames van bé i si no hem passo de la rosca i vaig constant potser rescaré un podi així que decideixo continuar així esperant que "el hombre del mazo" tengui pietat de mi.

El meu germà Manuel surt també molt bé i al km 2 es situa a la meva alçada i passa al davant, jo li recordo que no es passi de rosca i que vagi per sensacions, que 31 km són molts i pot passar de tot. Així anam fent, un al costat de l´altre, van passant els km´s ell davant a les pujades i al pla i baixada jo intento mantenir el ritme i marcar-lo.

Cap allà al km 12 o així ell pega una estirada que hem treu uns 50 metres, jo continuo el meu ritme, no vull forçar més perquè encara hem passaré... Tot i això, a la següent pujada el trobo que no va al mateix ritme i que ha forçat una mica més del compte, intentam anar junts un tram però ell hem diu que jo tiri per les meves sensacions. En aquest punt ell es despenja i jo continuo com puc.

Cap allà al km 18 hem passa un que va a un ritme molt bó i intento seguir el seu ritme i progressar, però uns metres més andavant el deixo anar, no he de estirar massa més que sinó petaré penso.

Al km 20 o així hem rebassa en Diego Cardozo, un company de Selecció Catalana que és sub-23 i que corre molt bé i en terrenys plans es defensa molt bé també, aquí tenc un punt de inflexió una mica crític, perdo la segona plaça promesa i hem venc un poc abaix psicològicament, però sort que una mica més andavant consegueixo controlar aquests pensaments, que he de seguir lluitant i arribar a meta almenys amb aquesta 3era plaça promesa.


Així vaig tirant, a partir del km 23 o així vaig amb les forces molt justes, pensant el que hem queda i centrant gairebé tots els meus esforços en fer una passa i després una altre, economitzant al màxim cada gest, van passant els km´s cap al km 28 veig als meus pares, només queden 3 km, 2 pujades fortes però curtes i som a meta!

Penso el que hem queda, que són uns 15 min. de cursa, que això no és res amb tot el que he patit per arribar fins aquí i que la línia de arribada està molt pròxima i pas a pas aconseguim arribar a meta!


Fent els 31 km´s amb 2 hores i 43 minuts, acabant 3er promesa i 24 absolut!


Una cursa on he mantingut un ritme constant i he tirat de orgull, estic molt content de aquest podi, una tercera posició a dos mesos de haver passat per quiròfan es per estar molt content!

Aquí és on recordo a totes les persones que m´han ajudat, al metge Dani Brotons, al metge Miquel Llobet, als tècnics i seleccionadors de la federació Fernando Rosa i Arnau Anguera, als meus amics, al meu entrenador: David Galindo i a la meva família...


Sense oblidar-me del meu club i el meu colaborador OS2O...

Gràcies a ells i tot el meu esforç i sacrifici invertits, he pogut quedar en aquesta 3era posició...


Tot això em dóna molt força i ganes a seguir, a seguir entrenant, corrent i disfrutant!


Pas a pas, cap a sa felicitat!

Cap comentari:

Publica un comentari