diumenge, 1 de maig de 2011

Crònica Arratzu

Gran cursa, gran ambient i sorprenent resultats! Així titularia la cursa...

Ens desplaçarem divendres cap al poble, Arratzu, amb els meus pares, més o menys a les 18:00 ja hi erem. Allà ens reunirem amb els altres components del centre, recollirem els dorsals i ens anarem cap a Guernika, on teniem l´allotjament. Rodarem uns 20 minuts, estiraments i a sopar, després a dormir prest que a les 7 haviem de estar aixecats.

Arriba es dia, nervis, molts de nervis...
Una cursa amb gent de tota Espanya, uns 40 inscrits i de la meva categoria tots, 15 km per andavant amb 1000 metres de desnivell +. Es dona la sortida puntual i les sensacions són bones, molt bones, vaig amb el grupet davanter i el ritme trobo que es còmode així que prenc una decisió arriscada però valent... jeje Anirà bé o no? Sa veritat es que no ho vaig pensar gaire, no va amb jo...


Cap amunt! Vaig posar un ritme més exigent i vaig anar obrint un poc de distància, però no molta, amb jo ve un altre jove amb el que faig part de la ascenció a la primera pujada, a mitjans el deixo passar i que estiri ell. Anam junts, no se escapa molt, uns 10 metres com a molt, coronam el primer cim i em llenço ràpidament a per ell, quan la baixada es fa tècnica l´agafo i decideixo fer un tram amb ell, baixant un poquet es ritme però així podré guardar forces i recuperar-me.

En venir un tram de pla li pas i anam junts fins l´avituallament, situat a més o menys la mitat de la cursa, encara queda un tram per baixar abans de encarar es segon i darrer cim. Allà prenc un poc d´aigua i un poc de gel i cap andavant, estir fort el que queda de baixada i aconsegueixo despenjar-lo. A partir d´ara tocarà tirar andavant tot solet, més presió jeje toca espitjar fort a la pujada, encara que els bessons parèix que m´han de explotar (he de fer més costes), és on puc espitjar fort i aconseguir obrir una bona distància definitiva.


Sufriment, molt de sufriment jeje però el cos aguanta, els entrenaments parèix que donen fruit jeje pensaments, molts de pensaments passen per es cap i és on et dones compte la presió que es té quan no tens una referència que et motivi, ara ets tu es que encalçen jeje. Demano quan queda i em diuen que poc... Jeje bona paraula... Quan és pooooc? Arribo adalt i toca amollar-se com mai, ampliant ses pases i frequència a la vegada que anar alerta a no caure...

Al darrera duc una bicicleta, m´animen jeje després una moto... Ja emprenya més perquè no saps si el que sona es sa moto o ses passes dels perseguidors... Hi ha una darrera pujadeta enmitg de la baixada... Res.. Uns 200 metres? Però es fan llargs... Finalment veig el poble, l´esfalt, el meu pare m´anima a la vegada que em diu que tenc els perseguidors al darrera, toca espitjar un poc més encara jeje i... Meta!


Increible, no m´ho esperava... He guanyat!


Gràcies de veres a la família i a la federació catalana... Toca seguir entrenant amb cap i ja veurem, lo important es disfrutar i si surten els resultats beníssim!

Es meu germà també molt bé, el 5è de la general, molt bé, molt bé sollerics!



Pas a pas, mai acabarem de caminar!

p.d. Queda un mes de treballs i exàmens i no ho hem de descuidar, es el que em donarà el pa.

3 comentaris:

  1. Enhorabona!! Deixan el pavelló mallorquí ben alt!!

    ResponElimina
  2. enhorabona pere! bona crònica de sa carrera. estaras per es firó?

    Que vagi bé!

    ResponElimina
  3. Gràcies guillem i Adrià! No, no seré per es firó... me fa ràbia però tenc cursa diumenge, a més que sinos me descentrería massa jeje ara toca treure es curs!

    ResponElimina